No és novetat si m'aventuro en afirmar que,
actualment, les nostres vides es basen en l'oci. Un oci que tot ho abasta. Un
oci que tot ho embolica. Un oci modern. Un oci, de la nova era. El mateix oci
que lliura una constant i aferrissada batalla amb la cultura, i el mateix que
li està guanyant el pols i la carrera a aquesta mateixa. Però al cap i a la fi,
el nostre oci.
Sí, semblen molt llunyans els temps en els
quals unes paraules podien expressar-ho tot. On es podia plasmar l'abstracció
d'una felicitat, aportar aquest punt dolç a una realitat de vegades massa
grisa… amb unes meres paraules. Enrere queden els anys d'evadir-se en una
fantasia per uns intensos instants, els anys de la necessitat de noves i
apassionants històries, els anys de la comprensió i l'enriquiment de
l'intel·lecte. No, això no té cabuda aquí, a la nostra “era moderna”, l'era de
la informàtica i la televisió. L'era dels recreatius. Què més donarà si les
decisions que posen rumb a aquest planeta es troben en mans d'uns polítics imberbes?
Què més donarà que ja no posseïm la capacitat de l'expressió? No em frustro.
Sempre ens quedarà el partit del diumenge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada